UN CLÀSSIC DE LA CIÈNCIA-FICCIÓ, A KOSMOPOLIS
La utopia verda de Kim Stanley Robinson
L'escriptor, convidat a Kosmopolis per parlar de la 'climate fiction', planteja escenaris utòpics després del canvi climàtic
JULIO CARBO
- Mida de lletra
- Imprimir notícia
Dissabte, 25 de març del 2017
Quan Ian Watson va anunciar, en la passada Eurocon, que Kim Stanley Robinson seria un dels convidats a Kosmopolis, va llançar una pregunta. Si el canvi climàtic és potser el problema número u de la humanitat, i la ciència-ficció és l’únic gènere que l’ha abordat a fons, potser la seva rellevància és més gran de la que se li concedeix. Robinson, autor de Marte rojo, Marte azul i Marte verde, referent de la ciència-ficció amb intenció ecologista i consciència socialista, ha visitat finalment Barcelona. «La ciència-ficció tracta del futur, el pitjor de l’impacte del canvi climàtic es veurà en el futur, així que la ciència-ficció és la manera natural de parlar del canvi climàtic», confirma Robinson.
Fins i tot si s’escriu del passat cal incloure el canvi climàtic constant que ha marcat l’evolució de la terra. Ho ha fet en el seu últim llibre publicat a Espanya, Chamán (Minotauro), una història que es desenvolupa fa 32.000 anys, en plena edat de gel. «Sempre escric sobre la relació entre les persones i el seu planeta, el seu entorn», recorda.
¿I la climate fiction? «No m’agrada l’etiqueta. Cada vegada que la ciència-ficció es torna interessant s’inventen un nom nou per a ella. Per a mi, sempre és ciència-ficció».
Quan Ian Watson va anunciar, en la passada Eurocon, que Kim Stanley Robinson seria un dels convidats a Kosmopolis, va llançar una pregunta. Si el canvi climàtic és potser el problema número u de la humanitat, i la ciència-ficció és l’únic gènere que l’ha abordat a fons, potser la seva rellevància és més gran de la que se li concedeix. Robinson, autor de Marte rojo, Marte azul i Marte verde, referent de la ciència-ficció amb intenció ecologista i consciència socialista, ha visitat finalment Barcelona. «La ciència-ficció tracta del futur, el pitjor de l’impacte del canvi climàtic es veurà en el futur, així que la ciència-ficció és la manera natural de parlar del canvi climàtic», confirma Robinson.
Fins i tot si s’escriu del passat cal incloure el canvi climàtic constant que ha marcat l’evolució de la terra. Ho ha fet en el seu últim llibre publicat a Espanya, Chamán (Minotauro), una història que es desenvolupa fa 32.000 anys, en plena edat de gel. «Sempre escric sobre la relació entre les persones i el seu planeta, el seu entorn», recorda.
NOVA YORK SOTA L' AIGUA
Tot i això, el seu últim llibre publicat als EUA, New York 2140, ens porta una sorpresa. Sí, Manhattan s’ha convertit en una espècie de Venècia. Però no es tracta d’una distopia climàtica, de la crònica d’un desastre. «El capitalisme global castiga el treballador, augmenta la desigualtat, no paga pel mal que fa a l’entorn i no pensa en l’impacte que tindrà en el futur. Però potser tot vagi en la direcció oposada. New York 2140 és una novel·la utòpica, descriu d’una manera pràctica una revolució financera d’esquerres».¿I la climate fiction? «No m’agrada l’etiqueta. Cada vegada que la ciència-ficció es torna interessant s’inventen un nom nou per a ella. Per a mi, sempre és ciència-ficció».
"Hem d'acabar amb la idea que podem viatjar a les estrelles; és ciència-ficció convertida en fantasia"
A 'Aurora' (publicada l'any passat per Minotaure) Kim Stanley Robinson recull un tema clàssic de la ciència-ficció (una arca espacial, amb un viatge multigeneracional per colonitzar un planeta en una estrella més o menys pròxima) però el subverteix, per arribar a la conclusió que deixem de pensar a viatjar a altres planetes i ens centrem a salvar el nostre. "Això és ciència-ficció convertida en fantasia. Volia acabar amb la idea que podem viatjar a les estrelles; que podem utilitzar una segona Terra com a rescat. Tenia una altra motivació, la de tractar què passa en un microbioma. Per motius genètics, és un error pensar que una població pugui viure en un espai restringit com una nau espacial i seguir sana". Però no es pot negar que la imaginació es dispara davant l'onada de descobriments d'exoplanetes, o la possibilitat d'enviar petites sondes robòtiques a estrelles pròximes. "Sí, aquests planetes són allà però massa lluny perquè podem visitar-los. I un petit robot podria arribar-hi i fer unes fotos... en el millor dels casos després de trigar 60 o 70 anys. Les implicacions pràctiques de tot això sense pràcticament inexistents".
No comments:
Post a Comment